Neix a Barcelona el 22 de juny de 1926. Els pares són oriünds del Penedès. Josep Mata Virgili (1896-1934), hereu d'una antiga casa pagesa de Saifores, és tècnic industrial; mor en accident de treball. Àngels Garriga Martin (1898-1967), nascuda a St. Vicenç de Calders, és mestra del Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona, i després del Magisteri va fer els Estudis Normals de la Mancomunitat.

Marta Mata va al parvulari i a la primària del Grup Escolar Baixeras i del Grup Escolar Pere Vila, amb els mestres Ángeles Echávarri, Teresa Vila Arrufat, Pilar Rahola de Falgàs, Àngels Rueda, la mateixa Àngels Garriga i Anicet Villar de Sercs. L’any 1937 comença el batxillerat a l'Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, dirigit per Josep Estalella, amb els professors Angeleta Ferrer, Enric Bagué, Anna Saavedra, Ernest Cervera, Joan Llongueras. Mestres i professors d'aquests centres van ser destituïts o dispersats l’any 1939.

Acaba els estudis de batxillerat l’any 1943, a l'Institut Verdaguer, i inicia els de Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona. Els ha d'interrompre a causa d’una malaltia abans d'acabar el primer curs.

Convençuda que l’educació és una responsabilitat de la societat, de la ciutat, i que la renovació pedagògica necessita una actuació política valenta, uneix les dues facetes, l’educació i la política, en la seva trajectòria vital.

L’any 1976 s’afilia a Convergència Socialista, que esdevé el mateix any el Partit Socialista de Catalunya i finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), al qual pertany tota la vida. Les eleccions de 1977 la porten al Congreso de los Diputados de Madrid per la circumscripció de Barcelona. Torna a ser-ne elegida l’any 1979. El 1980 deixa el Congreso, i l’elegeixen diputada al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona. De 1983 a 1984 és senadora en representació del Parlament de Catalunya.

Els anys 1982 i 1983, a proposta seva feta al ministre Jose Mª Maravall, organitza i realitza, amb la participació de gairebé tots els moviments de mestres de l’Estat, el I Congrés de Moviments de Renovació Pedagògica, que patrocina el Ministeri d’Educació.

Les eleccions de l’any 1984 li tornen a donar l’escó de diputada al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona, fins a 1988. L’any 1987 l’elegeixen regidora de l’Ajuntament de Barcelona, i ho serà durant dos mandats fins a 1995. Aquests vuit anys s’ocupa de l’Àrea d’Educació. Des de 1987 fins a 1991 és també diputada responsable de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona. De 1993 a 1996 és senadora electa per la circumscripció de Barcelona.

En tots els mandats parlamentaris treballa en temes i comissions d’Educació i Cultura, i concretament en els textos constitucional i estatutari d’Educació i en els de diverses lleis: LOECE, LODE, Normalització Lingüística, pas de les escoles del CEPEPC a públiques, Consells Escolars, LOGSE. Presenta proposicions de llei i altres iniciatives en diversos temes educatius, d’una manera especial en el camp de l’educació dels infants fins a tres anys. Com a diputada a les Cortes a Madrid, l’any 1978, defensa una interpel·lació al govern en favor de la llibertat d’expressió.

És membre del Consell Escolar de l’Estat, com a personalitat reconeguda en el camp de la renovació pedagògica, des de la seva creació l’any 1986, i vicepresidenta fins a 2002, quan dimiteix per desacord amb l’actitud no participativa del Ministeri. És membre del Consell Escolar de Catalunya com a representant de la Federació de Municipis, de 1987 a 1995, i presidenta del Consell Escolar Municipal de Barcelona per delegació de l’alcalde, des de la seva constitució l’any 1990, en què era regidora, i fins a 1995, en què deixa l’Ajuntament.

En la seva doble condició de política i pedagoga, molt especialment després del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, que impulsa, i que se celebra a Barcelona l’any 1990, i amb el designi de promoure l'Associació Internacional de Ciutats Educadores que presideix fins l’any 1995, viatja als Estats Units, l’Argentina, Colòmbia, Suècia, Costa Rica, Suïssa, França, Itàlia, Anglaterra, El Marroc, El Salvador, i rep a Barcelona la visita de professors i institucions educatives, d'aquests i d’altres països.

Posa el seu patrimoni familiar al servei de la recuperació de l’educació democràtica i de l’escola de qualitat a Saifores, Baix Penedès, on durant vint-i-cinc anys ha anat convertint l’antiga casa pagesa en un centre d’estada, convivència, estudi i esplai, obert a famílies i grups en general, i especialment dedicat a mestres i nens, on ‘Rosa Sensat’ i moltes escoles hi han fet cursos i estades des de 1970, i on des de 1979 s’hi celebra l’Escola d’Estiu del Penedès. L’any 1984 hi crea la Fundació Àngels Garriga de Mata, actualment Fundació Marta Mata Garriga, entitat que té com a objectiu el desenvolupament d’una concepció dinàmica de l’escola i l’establiment de relacions entre el món de la cultura, del treball, de l’esplai i del civisme. La Fundació té una important biblioteca especialitzada en educació i l’arxiu dels documents de Marta Mata.

En acabar la dedicació a la política activa l’any 1996, oficialment jubilada i amb energia renovada, s’ocupa a posar ordre als seus escrits i a preparar publicacions sobre la seva mare, Àngels Garriga, en el centenari del seu naixement, i. La jubilació li dura poc temps, ja que l’atrauen nous projectes: el 2003 i 2004 crea i coordina el programa «L’escola al Fòrum Barcelona 2004» i prepara amb mestres, escriptors i historiadors l’edició d’una col·lecció de contes sobre la història del Penedès. Sense haver finalitzat aquest projecte, rep l’encàrrec, del Ministerio de Educación, de presidir el Consejo Escolar del Estado i l’accepta amb el desig de contribuir a fer real la participació en l’educació, objectiu pel qual sempre ha lluitat. Des d’aquest càrrec impulsa, entre altres accions, la creació de la revista digital Participación Educativa,renova el reglament del mateix Consejo i informa la LOE. Sense haver acabat el treball que s’havia proposat en aquesta darrera responsabilitat, mor a Barcelona el 27 de juny de 2006.

És autora de diverses obres sobre pedagogia i didàctica de la llengua. Ha escrit contes per a infants i n’ha adaptat i dirigit col·leccions. Ha escrit nombrosos articles sobre pedagogia i política educativa.
Vegeu-ne la Bibliografia.

L’any 1944 es trasllada a passar la convalescència a la casa familiar, Cal Mata de Saifores, en un petit poble de seixanta habitants on comença a treballar en l'educació del temps lliure dels infants, seguint les orientacions de la seva mare Àngels Garriga, que des de 1946 s’ha retirat allà mateix a causa d'una paràlisi. Viuen a Saifores fins a 1965.

Des de Saifores fa, en règim lliure, la llicenciatura de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, que acaba l’any 1957, i continua amb els cursos de doctorat. Pertany a la primera promoció de l'especialitat de Pedagogia, reiniciada després de la clausura de 1939. A la Universitat troba companyes que com ella volen canviar l’escola. Fora de la Universitat busca el mestratge d'Alexandre Galí, Artur Martorell i Jordi Rubió. També des de Saifores col·labora amb els primers grups de mestres de renovació pedagògica i en el discret ressorgiment d’escoles que plantejaven una educació renovadora en català. A Santa Oliva, població veïna de Saifores participa en la gestació del primer Jardí d’Infants per a nens menors de sis anys, que comença a funcionar l’any 1962 i que actualment és l’escola bressol municipal Les Orenetes.

L’any 1959 fa una primera sortida a Ginebra per estudiar el fons de llibre de text del Bureau International d’Éducation on coneix Pere Rosselló. Fa l’assessorament pedagògic de les editorials Nova Terra i La Galera, i de la revista Cavall Fort, i treballa en algunes publicacions de l'Instituto Nacional del Libro Español i de les editorials Teide i Vicens Vives. L’estiu de 1964 viu un mes al kibbutz Dvir d'Israel on coneix el seu sistema d’educació.

L’any 1965 torna a Barcelona. Amb un equip de mestres de diverses escoles, M. Antònia Canals, M. Teresa Codina, Jordi Cots, Pere Darder, Enric Lluch, Anna M. Roig, i amb el suport d'alguns pares d'alumnes d’aquestes escoles, inicia de manera clandestina l'Escola de Mestres Rosa Sensat a la qual es dedica a temps complet.

El mes d’octubre de 1965, amb la modèstia que imposen les circumstàncies i l’ambició de recuperar allò que s’havia perdut: l’escola pública catalana, amb la seva llengua, la seva cultura, la seva tradició pedagògica, es proposa fer, en un sol curs, una formació per als mestres similar a la dels tres cursos que havien fet els Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya. És el primer Curs de Tarda de Rosa Sensat. En acabar el curs, i durant una quinzena del mes de juliol (1966), posa en marxa la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat, que pretén seguir també el model d'escola d'estiu de la Mancomunitat, d’un mes de durada. Aquests anys estableix relacions amb mestres renovadors de tot Catalunya, de les Illes, del País Valencià i del País Basc. La formació dels mestres com a base per fer realitat l’escola pública, l’escola de tots i per a tots, l’escola democràtica, l’escola activa, és el seu gran objectiu.

Des de Rosa Sensat i durant deu anys, connecta amb grups de mestres que treballen en la renovació pedagògica en diverses zones d’Espanya i Portugal. També amb professors universitaris i institucions de França, Anglaterra, l’URRSS, Xile i Itàlia. Durant aquests anys, a més de treballar en una concepció de la formació practicoteòrica dels mestres, s’especialitza en l’ensenyament de la llengua, en situació de contacte de llengües, i en la didàctica de la llengua escrita i la fonologia catalana i castellana.

L’any 1971 participa en dues investigacions de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, i el 1972, en l’inici de l’Escola de Mestres de Sant Cugat d’aquesta Universitat, on fa cursos de Didàctica de la Llengua i de Pedagogia, de manera intermitent fins al 1977. Des del 1976 treballa unes hores setmanals a l’ICE de la UAB, en qüestions d’ensenyament del català i com a responsable d’Investigació fins al 1980. L’any 1974 impulsa, a Rosa Sensat, la creació de la revista Perspectiva Escolar, i el 1975, la declaració de la X Escola d’Estiu: ‘Per una nova Escola Pública’. Entre 1975 i 1977 prepara la tesi doctoral sobre «Metodologia de la llengua escrita a Catalunya» que resta inacabada a causa de la seva dedicació a la política activa.

L’any 1976 s’afilia a Convergència Socialista, que esdevé el mateix any el Partit Socialista de Catalunya i finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), al qual pertany tota la vida. Les eleccions de 1977 la porten al Congreso de los Diputados de Madrid per la circumscripció de Barcelona. Torna a ser-ne elegida l’any 1979. El 1980 deixa el Congreso, i l’elegeixen diputada al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona. De 1983 a 1984 és senadora en representació del Parlament de Catalunya.

Els anys 1982 i 1983, a proposta seva feta al ministre Jose Mª Maravall, organitza i realitza, amb la participació de gairebé tots els moviments de mestres de l’Estat, el I Congrés de Moviments de Renovació Pedagògica, que patrocina el Ministeri d’Educació.

Les eleccions de l’any 1984 li tornen a donar l’escó de diputada al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona, fins a 1988. L’any 1987 l’elegeixen regidora de l’Ajuntament de Barcelona, i ho serà durant dos mandats fins a 1995. Aquests vuit anys s’ocupa de l’Àrea d’Educació. Des de 1987 fins a 1991 és també diputada responsable de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona. De 1993 a 1996 és senadora electa per la circumscripció de Barcelona.