19/04/20: 34a Marxa pels camins del Penedès Més informació

Entrevista a Eva Millet

A la revista “Infància” número 200, l’any 2014, Irene Balaguer ens parlava, en un article titulat Avui neixen ensenyats, de com ha canviat i està canviat el concepte d’infant i com també han d’anar canviant les maneres de relacionar-nos amb els infants. En aquest sentit tracta el tema de la reducció de la natalitat i com això afecta la manera de tractar els nostres fills i filles.

En el cas de la Xina, on durant molts anys ha estat prohibit tenir més d’un fill, el resultat ha estat “una societat de fills únics, tremendament contemplats, consentits i mimats, com passa amb tot bé escàs”. Avui dia a casa nostra tenim una realitat molt semblant ja que “a Catalunya és on neixen menys infants de tot Europa”.

L’entrevista que la periodista Olga Pereda va fer a Eva Millet, pel Periódico, ens ha fet pensar en aquest concepte del bé escàs, i com ha anat canviant la manera com els adults ens relacionem amb els nostre infants fins arribar al punt de la hiperpaternalitat. L’hem trobat molt interessant i per això us la reproduïm aquí.

“Permet que el teu fill s’avorreixi. Deixa de ser el seu animador sociocultural

La periodista, escriptora i divulgadora Eva Millet alerta sobre el fenomen de la hiperpaternitat, que imposa criar éssers perfectes en lloc de persones

Olga Pereda, Diumenge 22/12/2019, El Periódico

Si carregues amb la motxilla del teu fill a la sortida de l’escola, si la teva criatura té agenda de ministre, si no s’avorreix mai, si et provoca ansietat convertir-lo en el pròxim Messi o Mozart, és més que probable que siguis un pare o mare helicòpter i hagis caigut a les grapes de la hiperpaternitat, un fenomen importat dels EUA i estudiat en profunditat per la periodista Eva Millet, autora de llibres com ‘Hiperpaternidad’, ‘Hiperniños. ¿Hijos perfectos o hipohijos?’ i
‘Niños, adolescentes y ansiedad’ (editats per Plataforma Actual).

Hi ha mares que lliguen les sabatilles als seus fills de 10 anys. També són hipermares?

Sí, un clar exemple, com el de carregar amb les motxilles quan surten de l’escola. La
hiperpaternitat és curiosa perquè, d’una banda, s’esperen grans coses del nen, però les més normals no les fan. Als sis anys saben esquiar, però no es lliguen les sabatilles. O parlen xinès però són incapaços de dir bon dia a l’entrar en un lloc. El tema de la motxilla és un clàssic. Avui els pares som xerpes i carreguem amb la dels nostres fills. L’han de portar ells. És la seva motxilla, la seva responsabilitat.

La generació EGB es va acostumar al fet que els seus pares no els fessin massa cas. En quin moment hem passat dels ‘nens moble’ als ‘nens altar’?

Per diversos factors. El primer, el demogràfic. La mitjana de fills a Espanya és d’1,3. Es tenen a una edat més tardana i hi ha hagut temps de planejar com serà aquest fill. Ens hem professionalitzat com a pares i mares. En la hiperpaternitat s’importen eines del món laboral a la criança. És a dir, una cosa que és natural l’hem professionalitzat i és una feina a temps complet. El segon motiu és que hi ha una oferta brutal per fer del teu fill el que tu vulguis. T’acabes ficant en una roda perquè sembla que si no li ofereixes tots aquests ‘inputs’ el nen no triomfarà. Això provoca molta ansietat.

Però som davant de la generació de pares i mares amb menys temps de la història.

No diria això. Jo diria que som la generació amb menys temps tranquil. Avui els pares dediquen més temps a la seva prole que mai. Però aquestes hores es dediquen sempre a fer moltes coses. Madeline Levine, divulgadora americana, afirma que la criança s’ha convertit en un camp d’entrenament. Això d’estar a casa una tarda de dissabte sense fer res queda malament. No tenir temps lliure i que la teva agenda estigui plena de coses s’ha convertit en un símbol d’estatus.

Com evitar la hiperpaternitat o la hipermaternitat?

Permet que la teva prole s’avorreixi una estona i deixa de ser el seu animador o animadora sociocultural. Que el teu fill s’espavili i jugui amb les seves joguines. Mai n’han tingut tantes i, no obstant, els falta temps. Els petits cada vegada juguen menys, el dia no els dona tant de si. Jugar és un dret, que no se’ns oblidi. És fonamental per al desenvolupament infantil. Els pares, no obstant, ens sentim culpables si s’avorreixen 10 minuts. Avorrir-se és sa.

«Avui ens preparem l’examen», «demà tenim piscina». Utilitzar el plural és un altre símptoma d’hiperpaternitat o hipermaternitat.

És una de les seves característiques. La comunió amb els fills és tal que parlem en plural. Intentem distanciar-nos-en. Ells són ells. I nosaltres, nosaltres.

Parlant d’agendes de ministres, l’actual llista d’extraescolars és colossal.

A vegades és l’única possibilitat que tenim de compaginar la nostra vida familiar amb la laboral. La conciliació, o la seva falta, és un tema de que hauríem de parlar. Però és cert que hi ha un abús de les extraescolars, que, a més, cada vegada es practiquen abans. El motiu són els neuromites educatius que circulen entre els nous pares. Aquestes teories que diuen que fins als tres anys es fan totes les connexions neuronals i que després ja és tard per aprendre. Volem petits Messi, petits Mozart i petits Einstein. Si el teu fill no està interessat a fer música, no l’apuntis. A qui li interessa que assisteixi a les extraescolars? A mi o al meu fill? La hiperpaternitat implica grans dosis d’ansietat en els pares. Potser les criatures estan millor al parc que a l’aula de música.

Mai com fins ara es parlava tant de les emocions infantils. Són tan importants?

Les emocions s’estan convertint en un producte de mercat més. Regna aquesta idea que la intel·ligència emocional servirà per als nostres fills en el futur. Està bé parlar d’emocions i saber gestionar-les. Però l’educació emocional no és dir-li al nen tota l’estona com de guapo i de llest és. És necessari educar en l’empatia, la tolerància a la frustració i l’autocontrol.

Vostè defensa que una família no és una democràcia i que mai hem de preguntar a un nen de tres o quatre anys, per exemple, què vol sopar.

És que això ho has de decidir tu, que saps què és el que li convé. Hi ha pares que si el nen està malaltonet li pregunten si vol una medecina. Ja n’hi ha prou. No assetgem els nens a preguntes. En el món de la paternitat corre la idea que tots som iguals i que com els imposarem un menú. La família no ha de ser una dictadura, cert. Però hi ha jerarquia. Una bona criança necessita amor, però també límits.

I els càstigs? No càstigs físics, per descomptat.

La paraula és pejorativa. Estar educant amb càstigs continus no és bona idea. ¿Es pot educar sense límits ni càstigs? Crec que és difícil. Els càstigs han de ser pocs, moderats i només imposar-los quan són necessaris.

«No hem d’educar un fill perfecte sinó criar persones», recorda en els seus llibres.

Aquesta idea de la perfecció és molt americana. La casa perfecta, el casament perfecte, les vacances perfectes… Ara has de tenir el fill perfecte. La hiperpaternitat és un fenomen que comença als EUA. Una de les causes de l’ansietat dels progenitors és, precisament, aquesta pressió per la perfecció. La perfecció està en una fórmula matemàtica o en un capvespre, però en els éssers humans no. Aspirem a tenir uns fills raonablement bons. Buscar la perfecció és una recepta per a l’ansietat.

Quina és la recepta per al contrari?

El que comentava abans, relaxar-nos una mica i pensar que no tot depèn del nostre control. Deixar els nens una mica més al seu aire. Aquest model de projectar-los com el futur pianista o el cirurgià fa que estiguem tot el dia a sobre seu. Conclusió: els estem arrabassant autonomia. Jo parlaria de sana desatenció, d’observar sense intervenir-hi a la primera de canvi. Créixer és equivocar-se. Si no, no aprendran a valer-se per ells mateixos. Se’ls han de donar eines perquè sàpiguen solucionar els seus petits problemes. Un exemple serien els deures escolars, que haurien de fer ells mateixos. Deixem de preguntar-los-ho tot. Treballem els límits. I, sobretot, confiem en ells i en nosaltres. La criança és un projecte a llarg termini.

Som al Nadal. Moltes famílies organitzen un viatge a Lapònia per veure el Pare Noel. Una moda o una bona idea?

Si vols anar-hi, ves-hi. Però ho veig innecessari. Un dels problemes de la paternitat és una oferta descomunal en el mercat, no només d’activitats acadèmiques sinó també d’experiències. Ara en la vida no compres coses, sinó experiències. I en els nens són experiències màgiques, ja sigui llogar una limusina rosa per celebrar l’aniversari o anar a Disneyland o Lapònia.

Si no entres en aquesta roda, ets un pare pària.

Abans parlàvem dels límits. I això n’és un exemple. Si tu no vols fer aquest viatge, pots fer una festa d’aniversari en un parc i disfrutar molt. Hi ha molta competència entre famílies.

Problemes del primer món.

Criar un hipernen és caríssim. M’agradaria ressaltar, a més, que cada vegada hi ha més nens desemparats al nostre país. Només a Catalunya, segons un informe de Save the Children, el 27,7% de la població infantil viu en risc de pobresa. Nens abandonats per les famílies i per la societat. Després hi ha els nens hiperestimulats, hiperviatjats i hiperconsentits. La classe mitjana en la criança està desapareixent.

Article seleccionat per Núria Forgas

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pocket
Pocket
Share on linkedin
LinkedIn
Share on print
Imprimir
Share on facebook
Share on whatsapp
Share on twitter
Share on pocket
Share on email

Deixa un comentari

Responsable: Us informem que les dades de caràcter personal que ens proporcioneu seran tractades per la Fundació Marta Mata Garriga.

Finalitat: Gestionar la sol·licitud que realitzeu en aquest formulari de contacte.

Legitimització: El vostre consentiment com a persona interessada.

Destinataris: Les dades que ens faciliteu estaran ubicades als servidors de Cdmon (proveïdor de hosting de fundaciomartamata.org), dins la UE. Veure política de privacitat de Cdmon.

Drets: Podreu exercir els vostres drets d’accés, rectificació, limitació i eliminació de les dades a info@fundaciomartamata.org, així com el dret a presentar una reclamació davant una autoritat de control.

Conservació de les dades: Fins que no se sol·liciti la seva supressió per part de l’interessat/da.

Informació adicional: Podeu consultar la informació adicional i detallada sobre protecció de dades a la nostra política de privacitat.

No et perdis res!

Subscriu-te al nostre butlletí i t’informarem de les nostres activitats, tallers, seminaris…

Responsable: Us informem que les dades de caràcter personal que ens proporcioneu seran tractades per la Fundació Marta Mata Garriga.

Finalitat: Mantenir-vos informats sobre l’activitat de la Fundació.

Legitimització: El vostre consentiment com a persona interessada.

Destinataris: Les dades que ens faciliteu estaran ubicades als servidors de Mailchimp (el nostre proveïdor de email marketing) via la seva empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada a EEUU. Mailchimp forma part de l’acord EU-US Privacy Shield, aprovat pel Comitè Europeu de Protecció de Dades (política de privacitat de Mailchimp).

Drets: Podreu exercir els vostres drets d’accés, rectificació, limitació i eliminació de les dades a info@fundaciomartamata.org, així com el dret a presentar una reclamació davant una autoritat de control.

Conservació de les dades: Fins que no se sol·liciti la seva supressió per part de l’interessat/da.

Informació adicional: Podeu consultar la informació adicional i detallada sobre protecció de dades a la nostra política de privacitat.